Publicitat made in me

El més calent... al BBVA

Adeu Paul Newman

No sé que em fa més pena: que s'hagi mort o que jo sigui massa jove per haver compartit època.

Sant Tornem-hi!

Després de les tan esperades vacances, que realment han estat de les millor que he fet en els darrers anys tornem a la normalitat: trànsit matutino, aglomeracions al supermercat, porblemes per aparcar al migdia quan arribes a casa i como no, els (en el fons) agradables retrobaments amb els companys i companyes de feina que tornen, igual que un mateix, contents i alhora postvacacional-deprimits. Tot plegat, per veure-ho amb un sentit positiu un psintoma més de què estem vius.

Vull vacances!!!

En aquest mateix moment hauria d'estar aprofitant l'estona que em queda per fer feina, però estic moooolt cansada. Així que hi tornaré dilluns. Només em queda una setmana.

I la glòria... pels altres

M'empipa treballar pels altres. No vull dir pas que em molesti tenir un cap o alguna persona per sobre meu que em mani o em digui el que he de fer. No, vull dir que m'empipa fer la feina i que en el darrer moment vingui algú i et prengui tot el que has fet... i surti ell per antena. En aquest moment estic vivint aquest sentiment: estic una mica enfada.
Suposo que algun dia em tocarà a mi.

I què té a veure la gimnàsia amb la magnèsia?

Em flipa molt (i ja sé aquesta paraula al diccionari no hi és, però pel que vull explicar és la que millor em va), moltíssim veure com la gent barreja temes. Veure com els integristes radicals del nacionalisme basc, català, etc. es fiquen amb temes tan absurds com l'esport. Aquests senyors que segur que se le ponen los pelos como escárpias amb els gols del Ronaldihno al Barça, (que estarà molt adaptat a Catalunya, però de català no en tenia res) o amb el David Vaughan de la Real Sociedad (que ja et dic jo no ha nascut a Sant Sebastian).

A mi, que he de reconèixer que tinc una mica de sentimiento pàtrio amb Catalunya, també se'm van posar els pels de punta amb el partidàs d'Espanya contra Rússia. I sabeu perquè... perquè m'agrada l'esport, perquè m'agrada veure els esportistes espanyols suar la samarreta, igual que veure al Fernando Alonso, al Nadal, al Lorenzo, al Gassol, a la Gemma Mengual, siguin d'on siguin i paguin impostos on els paguin. Igual que animaré a espanya a les properes olimípades a Pequin perquè m'agradaria tornar a viure el que vam viure a Barcelona 92. perquè clar, a veure si té huevos el Tardà de dir que a Barcelona 92 no vam flipar tots (inclosos els catalanets).

Temps de guerra

Per temes laborals, em vaig implicar molt en el tema de la vaga de transportistes de fa unes setmanes. Tema, que tot i que ha desaparegut de les pàgines del diaris com ha arribat la calor, de cop, encara és a la ment de molts i de moltes.
Es va patir. Ja sé que no cal dramatitzar, però jo vaig veure nervis al carrer com feia temps que no veia.
Aquesta foto, que sóc jo, la de les cues,té una data molt fàcil de reconèixer: 20J
Ja qui diu que ens hi tornarem a trobar. Contra qui aixecaré el puny ara?

Recomanacions familiars

Us recomano aquest blog: http://www.matararanya.blogspot.com/
Tot i que no s'ho mereix perquè encara estic esperant que em digui si li agrada la capçalera que li he fet.

Si tens un programa, et fem el logo gratis (je je)

Sant Jordi a la rambla

A aquestes alçades de la vida més d'un drac ja s'ha quedat sense feina, amb tant Sant Jordi i salva pàtries que tenim en aquest país. Una periodísta ha publicat un llibre amb un títol que m'atrau força: Cambio príncipe por lobo feroz. Jo faria la versió catalana de Canvio Sant Jordi per drac, especialment a la vida política catalana... que falta una mica més de sang, i menys futbol.

Rutines

Aquella situació es podia repetir dos o tres vegades per setmana. Recollir el pis, arreglar-se, sortir al carrer prendre alguna cosa al bar del davant i dues hores més tard tornar a pujar a casa. Sempre amb la mateixa gent, sempre amb les mateixes cares. Quina rutina, quin avorriment.
Ara fa tres anys que ja no ho fem, i curiosament, ho enyoro.

Contes i més contes...

Se dejó llevar por su mentiras y por los remolinos de pelo rojo que le caían por la frente. La guerra se lo llevó a él a Paris y a ella a más mentiras que con el tiempo fueron verdades más ciertas que las tardes de lluvia en la capital francesa. En 35 años se encontraron de nuevo en cuatro o cinco ocasiones más. Todas ellas con algo de sexo clandestino, nevas mentiras para esconder una realidad difícil de creer y falsas lagrimas y promesas de despedidad. Así siguieron hasta la página 357, donde con magníficas palabras se cerró la más bella história de amor jamas contada.

La postal que no vaig arribar a enviar

El millor ball del món

Tots els dissabtes de 10 a 12 del migdia a Ripollet Ràdio
91.3 FM

Una de les meves darreres creacions.
Treball institucional.
Quines ganes tinc que s'acabi l'Any Brull

Viatjar en família

No faré cap comentari... i en podria fer molts, però ho resumiré amb un... no ha estat malament. Repetiries? No crec, però de tot se n'aprèn.

Alea jacta est

Perquè els meus amics i coneguts riguin una estona....

Buen Viaje

Potser no sóc gaire original, ja que la majoria de blogs, pàgines web i punts d'informació del país porten la notícia. Però en el meu espai, que té com a referent als mestres del periodisme mundial, no volia deixar passar l'oportunitat de dir:

Buen viaje, señor Llamas

Bloqueig?

Sense cap mena de dubte ja està tot en marxa. El transit per anar a treballar ja és molt dens, a les emissores de ràdio tornem a sentir les veus habituals que han tronat de les seves vacances, els telèfons no paren de sonar i ja només ens resta esperar a que els més petits tornin a l'escola i les carreteres s'omplin de pares i mares, que amb tota la calma del món, porten a les seves dolces criaturetes a l'escola, per a que maltractin als professors i mestres que amb gran devoció, acabaran el curs a base de prozac i sessions al psicoterapeuta.

Tanta notícia, tant de ritme, aquest matí m'ha deixat bloquejada. Tantes coses de què parlar i tant poc temps. Segurament qui es mereix algunes línies és el cabron impresentable que ha assassinat, matat i maltractat a una pobre criatura de pocs mesos. Però no diré gran cosa ja que espero que les autoritats facin el que han de fer.

Així que dono la benvinguda a tots els recent aterrats al món laboral i de part dels que ja portem uns dies a la feina: tranquils, je je, el trabajo dignifica.... M'agradaria saber quanta gent mataríem a l'altre setciències que va dir aquesta frase.

Semana Negra

Les Intermitències de la Mort, una brillant novel·la del guardonat José Saramago, ha pres protagonisme en els darrers dies. De la mateixa manera que fa la Policia Municipal quan arriba Nadal i han de fer pujar la paga extraordinària a base de moltes multes, la dama negra s'ha emportat per davant, de forma diària, a persones del nostre entorn, des del casposisme de la premsa del cor, passant per el món de la literatura, l'esport i la religió.

Fa 24 hores escasses ens ha deixat l'antic mossèn de Cerdanyola. Sí, ja sé. Que punyetes fa una republicana convençuda lamentant la pèrdua d'un capellà? Jo sé perquè ho faig. Espero que mossèn Josep Rosell hagi tingut una vida feliç, i que en les darreres hores no hagi patit gaire.

La mort, diuen, ens iguala a tots: a gent de dretes i esquerres, analfabets i intel·lectuals...
El meu condol a les famílies afectades.

De què vas?

I tu, de què vas? Quantes vegades heu pronunciat aquesta frase? Des de ben petits, o potser des de pre-adolescents ens hem comunicat amb aquesta expressió amb els companys de classe, amb els amics del carrer o del poble, en moments que l'altra persona ens està vacil·lant.

Quan et fas gran, frases com aquesta les has de suprimir del diccionari habitual de relació, perquè et pots ficar en situacions complicades. Per exemple, al teu cap no li pots dir, quant et diu alguna cosa que no té cap tipus de sentit o quan està parlant d'alguna cosa que, de forma molt evident, en té ni idea.

Sempre però et queda la opció de tenir un bloc on posar-ho i desfogar-te :

¡¡¡Tio, de què que vas!!!!

11 de setembre

Odio aquestes dates. És terrible. En els propers dies tothom estarà incorporat al seu lloc de feina, però no se sap ben bé per quin motiu l'11 de setembre ens marca de tal manera que la gent fins aquella data té el cervell fora de lloc. Serà l'esperit patriòtic? Curiosament, un cop passa aquesta senyalada data, les mateixes persones es posen a calcular com cau una altra data patriòtica, el 12 d'octubre!

Què curiós. O serà que el patriotisme ens surt quan ens interessa?

Al mal tiempo... mala cara?

Abans quan et trobaves amb algú a l’ascensor o per l’escala i no sabies què dir o que fer el recurs més fàcil era parlar del temps: fa calor no? O de les malalties: doncs m’han trobat que tinc colesterol, doncs a mi gota. I així passem la nostra existència, socialitzant-nos amb d’altres éssers humans com nosaltres.

Actualment però parlar del temps s’ha tornat no només una mica més complexa, sinó que de cert nivell cultural. Preocupar-te del temps, de la climatologia és políticament correcte, és de persona civilitzada i compromesa amb el món que viu. De cop i volta ens hem quedat sense un tema recorrent per a converses supèrflues. Però la tècnica avança que és una barbaritat i la televisió ens ha proporcionat nous temes superflus per compartir l’ascensor: els reality shows. Ara quan la veïna del segon apareix per l’escala amb la bossa d’anar a comprar i ens veu ja no diu allò de ha refrescat, oi?, Sinó, has vist els del gran hermano quin meneo es porten.

Qui ens havia de dir que parlar del temps fos cosa d’intel·lectuals...

past perfect

Quan estudies anglès, un dels temps verbals que t'expliquen és el mundialment conegut past perfect. Una terminologia curiosa ja que el significat que primer ens passa pel cap és passat perfecte, encara que l'autèntic és passat acabat.

Desafortunadament hi ha gent que confon aquesta terminologia i pensa o pretén convèncer-nos a d'altres que el nostre passat com a país, com a nació era perfecte, mentre que d'altres defensem que afortunadament el nostre passat ja ha passat i ara ens espera un futur, esperem més prometedor.

Hem de reconèixer que ser coneixedors dels nostres avantpassats, dels fets històrics de la nostra nació, país, regió o autonomia ( ho deixo a elecció de cada sensibilitat patriòtica), ens fan avançar com a persones i com a país.

No oblidem les arrels, que ens ajudaran a fer créixer l'arbre del progrés i desenterrem els morts de les cunetes de les carreteres i donem-los-hi l'espai que es mereixen.

Amics, estem canviant

Les persones estem en constant canvi. La terra, els minerals, els animals i les plantes estan en constant evolució i canvi. Els virus, la gripe del pollo, tot evoluciona a una forma més complexa. Hi ha persones que es prenen els canvis de forma esportiva: és un fet natural, necessari i imprescindible per que la vida es pugui donar amb naturalitat. Hi ha d'altres persones que els costa més acceptar-ho, especialment si els altres canvien per ells no.

Jo vull donar ànims a aquells que s'atreveixen a canviar. A aquells noi i noies, homes i dones que s'arrisquen i, tot i no rebre el suport de totes les persones que així ho voldrien, continuen endavant amb els seus canvis.

Fer-me gran és la millor aventura que he viscut mai. És com una platja: senzill: aigua i sorra; i complex, alhora: milers de granets tots ells diferents, tots únics i especials.

Forces de seguretat

Recordo amb certa enyorança, quan era una mica més jove i amb els meus companys i companyes de sindicat estudiantil anàvem de manifestació, la majoria de vegades, simplement pel fet de fer una mica el salvatge pel carrer. Un dels crits de guerra més utilitzats era el:

Azul, verde o marron, una cabron és un cabron.

Ara, em sento una mica culpable, perquè segur que de cabrons n'hi ha, com em vist els darrers dies (i cabrones també, tranquils que no me n'oblido). Però segurament hi ha molta gent que està fent bona feina que està rebent sense necessitat. Però, ho sento, hi ha coses que no puc evitar pensar i una d'elles és que per formar part d'algun cos de seguretat, acceptar portar alguna arma has de tener un puntito de algo. Sí, ja sé que el que acabo de dir és políticament incorrecte, però que voleu que us digui, una cosa és el mosso o mossa que fa d'administratiu, com qualsevol altre, i l'altre és el que li agrada sortir al carrer, porra en mano. I clar, a vegades passen coses que no haurien de passar.

De totes maneres, des de aquí, el recolzament a la policia jove, democràtica i preparada, com ha dit el conseller Saura,
que tenim a Catalunya, que garanteix la nostra seguretat. Felicitats per auto sancionar-vos i controlar-vos internament. Però especialment felicitats per fer-ho públic, i no com passa en d'altres països, que la policia fa igual que els metges.

Resaca electoral

Lamento molt si algú ha pensat que deixava el meu blog abandonat una temporada. Ha estat la ressaca electoral. En els propers dies tronarem a la normalitat informativa.

Municipals 2007: comença la cursa

Els meus límits d’indignació han arribat a les cotes més altes en les darreres 24 hores. Bernie Ecclestone, el gran magnat de la Formula 1 li ha fet un favor a un amic, el Sr Agag. Per sobre de qualsevol pronòstic, el Partit Popular ha superat les expectatives dels que sabíem que faria una campanya bruta i RASTRERA (no sé si en català aquesta paraula és correcte, però és l'única que pot reflectir el que sento en aquests moments). Jugant amb els sentiments dels aficionats i aficionades a l’automobilisme, Ecclestone ha promès circuit a València ciutat si el PP guanya les eleccions municipals i autonòmiques. Greu, molt greu, però per mi no és la única cosa indignant.

D’altra banda, el nostre super atleta el motor: Fernando Alonso, que ha passat els darrers anys reclamant i fent pública la seva independència política ja que estava molt enfadat amb tothom perquè ningú el recolzava, ara està la mar de content!

M’has decebut, pensava que sentiria declaracions, com les que has fet d’altres vegades, sobre la manipulació política de l’esport. Que t’ha passat noi?

En fi... titular del dia:

La Formula 1 avança per la dreta els drets socials

Excepció

Avui he volgut fer una excepció, principalment perquè, com ja he dit, la notícia del fet Pantoja no el trobo tant important com per fer-lo la notícia del dia. Però li vull fer un racó a uns entranyables animals que a mi em resulten especialment simpàtics. Una amiga m'ha fet arribar aquesta instantània: Una granota dins una bossa d'amanides.

Segurament tothom pensarà que es tracta d'un fotomontatge. Hi ha milers de motius pels quals no es possible que això sigui veritat, però de forma sorprenent, la xarxa se'n fa ressò i li dona aquest caràcter de veritat, de cert, o de possible. Qui controla els nivells de veritat o mentida?
Segurament, però, el dia que ho fem, Internet deixarà de tenir sentit, perquè no serà un espai de LLIURE comunicació.

Eduquem en llibertat, perquè en aquesta mateixa llibertat escollim què és veritat i que mentida. Eduquem perquè no ens puguin enganyar.

De debó, jo no volia

He intentat resistir-me tot el que he pogut, per finalment he caigut en el debat nacional dels darrers dies. La mateixa discussió que ciutadans i ciutadanes estan mantenint als seus llocs de feina, a casa i pel carrer: La senyora Pantoja ha anat a parar a la presó.

Osti tu, quina llàstima... es que no s’ho mereix... es que és una víctima...

Jo no entraré si està bé o no, perquè això ho ha de determinar la justícia, que per alguna cosa està. Però fa falta tanta història! És tant important! No. És important que per culpa d’un cas de corrupció ja hi ha 100 persones detingudes. 100 persones! Per a mi són moltes persones, i per tant, molts diners públics robats.

Em sap greu per els altres 99 detinguts, que per culpa de la Pantoja ningú es preocupa per la seva salut, o per la seva situació familiar, que deu ser bastant complicada. Però més greu em sap per la mala imatge de la ciutat. Així que... titular del dia:

El rock de la carcel, nuevo disco de Isabel Pantoja

Objectivisme Periodístic

Ja feia dies que tenia aquesta imatge voltant per casa i no feia més que donar-li al cap de com podia plasmar els meus sentiments respecte a aquest titular. Potser per això el nou article s’ha fet espera. Amb pocs dies, diferents titulars em van cridar l’atenció. Concretament el matí que el diari Avui obria amb aquesta portada, un periodista redactava la notícia d’unes noves pastilles anticonceptives. Mentre diaris seriosos (je je je) com el diari Avui (ja ja ja) consideraven oportú acollonir al país (afortunadament no tenen gaires adeptes) amb el gran titular del Crac Immobiliari, però el compensaven amb la gran notícia del descobriment d’un nou planeta terra( No estem sols!), el periodista de la Vanguardia que redactava la notícies de les pastilles anticonceptives ens deixava un interessant document de ‘objectivisme periodístic’.

Amb frases tant colpidores com aquestes pastilles anul·laran els efectes de la feminitat que fan que les dones no rendeixin al 100€ a la seva feina, el professional de la comunicació es quedava tan ample i ho exposava com un gran descobriment. Gràcies senyors científics per fer-nos cada dia una mica més masculines, no sigui que la producció mundial redueixi. I gràcies senyors periodistes independents per fer d’altaveu de les absurditats que a vegades té la ciència.

Si aquesta és l’escola del periodisme del futur, no m’estranya que hi hagi algú amb ganes de fer portades com la que tenim a ma dreta. Així que titular del dia:

Crac Mundial! Les dones es fan homes i s’acaba l’espècie

Que ha petat què?

Les petites coses. Algunes persones, persones intel·ligents segons el meu criteri, pensen que les petites coses són importants. Curiosament el concepte de 'petita cosa' és molt ampli. Pot anar des de ser observador en un espai que t'envolta escoltant amb atenció els comentaris que circulen; també pot fer referència als lleugers canvis d’hàbits que alguna persona pateix... un dia, sense saber perquè una companya de feina bé sense les seves habituals ungles pintades, o el Pere, el de la quarta planta deixa de portar galetes per esmorzar i comença a prendre sucs de fruita. L'anàlisi dels canvis del comportament humà són infinits.

Avui mig país s'ha fixat amb un gran fet: ha petat la bombolla immobiliària. A la feina, al bar, a les botigues. A tot arreu el tema principal era avui ha passat una cosa greu a la borsa. Jo, no en tinc ni idea de com funciona la borsa, així que li he demanat a un amic que m'expliqués què havia passat. Sembla ser que les immobiliàries d'aquest país (crec que les del ibex 35) han tancat amb no se quants punts per sota.

Molt bé. I? Els pisos han passat a trigar de sis mesos a un any en vendre’s. I? El tipus de les hipoteques creix cada dia més. I? Petits detalls, senyors meus, petits detalls. Però ningú no parla de que al País Basc un govern a demanat perdó. Un fet històric. Hi ha gent que avui em parlava que això era el principi de la davallada econòmica del país, per culpa de... (sempre li foten la culpa als mateixos manin o no). Espero, desitjo, que una ma obscura no s'amagui darrera de tot això i d’aquí a pocs mesos tinguem sorpreses.

Sant Jordi 2007

El Premi Sant Jordi lo concede la institución catalana Omnium Cultural junto a Enciclopedia Catalana y se entrega durante la “Nit de Santa Llúcia”, en el mes de diciembre. La obra galardonada la publica Edicions Proa. Anteriormente, de 1947 a 1959 se llamó Premi Joanot Martorell.

1947 Cèlia Sunyol (Catalunya, 1918) por Primera part
1948 M. Aurèlia Capmany (Catalunya, 1918-1991) por El cel no és transparent
1949 -no convocado-
1950 -no convocado-
1951 Josep Pla (Catalunya, 1897-1981) por El carrer estret
1952 Xavier Benguerel (Catalunya, 1905-1990) por La família Rouquier
1953 Josep M. Espinàs (Catalunya, 1927) por Com ganivets o flames
1954 Manuel de Pedrolo (Catalunya, 1918-1990) por Estrictament personal
1955 Joan Sales (Catalunya, 1912-1983) por Incerta glòria
1956 Ramon Folch i Camarasa (Catalunya, 1926) por La maroma
1957 Blai Bonet (Les Illes, 1926-1997) por El mar
1958 Miquel Llor (Catalunya, 1894-1966) por Un camí de Damasc
1959 Ricard Salvat (Catalunya, 1934) por Animals destructors de lleis
1960 Enric Massó (Catalunya, 1914-1986) por Viure no és fàcil
1961 Josep M. Espinàs (Catalunya, 1927) por L'últim replà
1962 Manuel de Pedrolo (Catalunya, 1918-1990) por Balanç fins a la matinadapor
1963 Pere Calders (Catalunya, 1912-1994) por L'ombra de l'atzavara
1964 Ramon Folch i Camarassa (Catalunya, 1926) por La visita
1965 Estanislau Torres (Catalunya, 1926) por La derrota
1966 Mercè Rodoreda (Catalunya, 1908-1983) por El carrer de les Camèlies
1967 Antònia Vicens (Les Illes, 1941) por 39º a l'ombra
1968 M. Aurèlia Capmany (Catalunya, 1918-1991) por Un lloc entre els morts
1969 -desierto-
1970 Josep M. Sonntag por Nifades
1971 Vicenç Riera Llorca (Catalunya, 1903-1991) por Fes memòria, Bel
1972 Avel·lí Artís-Gener (Catalunya, 1912-2000) por L'enquesta del Canal Quatre
1973 Miquel Àngel Riera (Les Illes, 1930-1996) por La casa encesa
1974 Josep Albanell (Catalunya, 1945) por Pinyol tot salivat
1975 Pau Faner (Les Illes, 1949) por Un regne per a mi
1976 Montserrat Roig (Catalunya, 1946-1991) por El temps de les cireres
1977 Ferran Cremades (Valencia, 1950) por Coll de serps
1978 Jordi Carbonell i Trias (Catalunya Nord, 1920) por Un home qualsevol
1979 Antoni Mus (Les Illes, 1925-1982) por La senyora
1980 Joan Mas i Bauzà (Les Illes, 1929-1992) por L'espectacle
1981 Vicenç Villatoro (Catalunya, 1957) por Evangeli gris
1982 Antoni Pasqual (Catalunya, 1965) por Christian
1983 Jaume Cabré (Catalunya, 1947) por La teranyina
1984 Olga Xirinacs (Catalunya, 1936) por Al meu cap una llosa
1985 Isidre Grau (Catalunya, 1945) por Els colors de l'aigua
1986 Baltasar Porcel (Les Illes, 1937) por Les primaveres i les tardors
1987 Ricard Creus (Catalunya, 1928) por Posicions
1988 Agustí Alcoverro por Retrat de Carme en penombra
1989 -desierto-
1990 Ferran Cremades (Valencia, 1950) por Línia trencada
1991 Robert Saladrigas (Catalunya, 1940) por El sol de la tarda
1992 Maria Mercè Roca (Catalunya, 1958) por Cames de seda
1993 sabel-Clara Simó (Valencia, 1943) por La salvatge
1994 Ferran Torrent (Valencia, 1951) por Gràcies per la propina
1995 Nèstor Luján (Catalunya, 1922-1995) por Els fantasmes del Trianon
1996 Jordi Mata (Catalunya, 1966) por El misteri de Berlín
1997 Alfred Bosch (Catalunya, 1961) por L'atles furtiu
1998 Miquel de Palol (Catalunya, 1953) por El Quincorn. Una història romàntica
1999 Emili Teixidor (Catalunya, 1933) por El llibre de les mosques
2000 Jordi Coca (Catalunya, 1947) por Sota la pols
2001 David Castillo (Catalunya, 1961) por No miris enrere
2002 Joan Francesc Mira (Valencia, 1939) por Purgatori
2003 Carme Riera (Les Illes, 1948) por La meitat de l'ànima
2004 Emili Rosales (Catalunya, 1968) por La ciutat invisible
2005 Julià de Jódar (Catalunya, 1942), por El metall impur

Ètica menys 25 a la Malla.net

És el vídeo del dia més vist a Youtube
Messi guanya, per golejada, l’assassí de Virgína Tech

Així titulava la malla.net l'efecte que va tenior l'espectacular gol de Leo Messi, en el partit del Barça de dimecres 18 d'abril. Suposo que no fa falta fer gaires comentaris al respecte ja que la única cosa que demostra és que hi ha persone sque són autèntics vampirs mediàtics, disposats qualsevol cosa per un titular extravagant.
El millor càstig però es la ignorància. Titular del dia:

La Malla perd elasticitat

Los animales de dos en dos, ua, ua...

La publicitat és un món fascinant. Escollir la música perfecte que ens entri sense que ens adonem i que es pugui recordar sola. L'ordre de les imatges, el color o la cara o cares que ens anunciaran el xampú perfecte, el cotxe més fantàstic del món o les vacances ideals, que sense saber-ho són les vacances de la nostra vida. Són capaços de fer-nos embogir de tal manera que situacions com les que explico a continuació puguin arribar a ser certes:

L'angoixa feia setmanes que no em deixava dormir. Aquell porquet formava part de la meva vida. Tots els ossets i animalets de pelux, de dos en dos, anaven abandonant la casa per entrar dins del cotxe. Menys ell. Què el va frenar? Què va provocar que aquell petit porquet de pelux s'oblidés de sortir i pujar al cotxe amb els seus companys? Una desconsolant imatge posava fi a la història. Un cotxe platejat allunyant-se mentre uns ulls de porc trist observen com, per més que intenti córrer, el seu company s'ha quedat sol. Avui, els diaris, m'ha tronat a donar la serenor de tots els dies. Amb la mateixa crudesa que el van abandonar, li han trobat una família. Ja puc dormir tranquila. (veure foto dreta)

Per què ens ho creiem tot? Perquè ens inspira més tendresa aquest porquet que d'altres històries? En fi, titular del dia:
Manifestació davant del Parlament: Mimosin prejubila a l'osset

Quan vaig començar a acostar-me massa?

La pregunta li voltava pel cap constantment. Mai es va atrevir a fer-li a ell directament.

Les relacions humanes son força complexes. Observo cada dia com homes i dones intercanviem informació verbal i gestual entre nosaltres per comunicar-nos i com aquest codi, tot i ser tan elemental, no sempre és interpretat de la mateixa manera. Sovint ens presenten persones que des del primer moment es relacionen amb nosaltres amb afecte i amb molt contacte físic, mentre que en altres casos, humans de la mateixa espècie, reaccionen negativament al tacte d’una ma estranya.

Un amic meu m’ha confessat que creu que s’ha acostat massa a una persona del seu ambient. No sap perquè, li ha agafat molta estima i com més la demostra nota com l’altre el defuig. Potser hauríem de ser més egoistes. Ignorar si la persona que comparteix taula de despatx amb tu fa mala cara o ha arribat tard a treballar o amb mal de cap. Potser el futur del contacte humà és aquest: els blocs, les pàgines web, deixar-nos missatges per la xarxa. D’altra banda també es cert que les paraules escrites no se les emporta el vent i ens fan autèntics esclaus de les nostres opinions.

Alguna vegada he fet servir aquest sistema per comunicar-me amb algú amb qui tenia algun conflicte: per disculpar-me o per per dir-li el que pensava. L’escriptura, que ens fa esclaus, alhora també ens fa lliures. Però una frase a temps, una paraula ben dita en el moment oportú també fa guanyar o perdre moltes guerres. Per tant el meu titular del dia es:

El silenci atempta amb un cotxe bomba a la veritat entre dos amics, quan sortien de la feina

Quien me ha robado el mes de abril

A veces me pregunto por qué el tiempo corre más que yo. Por qué por mucho que intente adelantarme a los acontecimientos o prever lo que sucederá, el tiempo me adelanta en la siguiente curva y vuelvo a ir a remolque. La sociedad, se ha empeñado durante estos años en ganarle la batalla al cambio climático. Pero ese futuro lejano, que los científicos preveían en el 2020 o en el 2030, de la noche a la mañana se transformó en el invierno del 2007, y ya lo tenemos aquí. Probablemente es una noticia algo alarmante, pero el tiempo ha corrido más que nosotros y las lluvias, los vientos, los movimientos de placas tectónicas o los rayos del sol van en otra dirección.

Creo que algún científico centró sus estudios en la capacidad de las especies para sobrevivir. A alguien le da miedo pensar que a lo mejor no somos la especie más fuerte? Es posible que una simple cucaracha o una hormiga tenga más capacidad de supervivencia que todos nosotros. En algún medio de comunicación he oído esto de cuantas primaveras nos quedan. Mi pregunta es: A quien? A la primavera? A nosotros? El cambio climático nos hará cambiarle el nombre a las estaciones. Imagino un viejecito en 60 años explicando a su nieto que cuando era joven sucedía algo llamado primavera en que... en que hacia un tiempo de primavera. Porque ahora solo tenemos estación de frío, estación de calor, estación de lluvias...

Con el tiempo nos hemos robado algo más que el mes de abril.

Un mamut de Siberia por 260.000 euros

La casa de subastas Christie's vende un riquísimo lote de objetos que incluye un meteorito, huevos de dinosaurio y un rinoceronte lanudo

AFP / ELPAIS.com

La casa de subastas Christie's ha adjudicado esta mañana por 260.000 euros un esqueleto completo de mamut proveniente de Siberia de 3,8 metros de alto y 4,80 de largo, bautizado como El Presidente, y que había salido a subasta en París por 150.000 euros. La identidad del comprador no ha sido dada a conocer.

La sede de Christie's en la avenida Matignon ha sido hoy el escenario de la subasta de 89 lotes con la historia natural como hilo conductor, entre los que El Presidente era el objeto más luminoso pero no el único de interés. A la venta han salido también un rinoceronte lanudo del cuaternario (100.000 euros), un oso de las cavernas y varios huevos de dinosaurio. Así y todo, el esqueleto del mamut no ha superado la marca del tiranosaurio subastado por Sotheby's en 1997 y comprado por el Museo Field de Chicago por 8,3 millones de euros.

Hoy se ha subastado también un lote proveniente de la colección de Jean Bouhanna, un veterinario francés apasionado de la paleontología, que incluía dientes de dinosaurios carnívoros y un meteorito de 150 kilos.

Del propietario del mamut y el rinoceronte lanudo poco se sabe, sin embargo. Se trata de un empresario que los compró en Rusia a principios de la década de los 90 aprovechando el caos que reinaba en la desaparecida Unión Soviética cuando Borís Yeltsin tomó el poder. Ahora, merced a la subasta, tienen otros propietarios tan desconocidos como los anteriores.

Equino què?

El següent article ha estat redactat i enviat per els membres de l'Associació Espai Vital, per denunciar un fet que ha tingut lloc a la ciutat de Ripollet)

Fa uns mesos, dues professionals de la Equinoteràpia van voler portar el Centre de Ripollet amb dignitat, ja que no s'hi feia cap activitat. Aquestes persones van adreçar-se als mitajns de comunicació local per denunciar els fets, però no van obtenir cap resposat. Assabentats de la problemàtica el programa de ràdio Espai Vital es va posar en contacte amb els responsables de la Fundació Equs que no van voler fer declaracions públiques sobre el tema. El programa es va posar en contacte, també, amb l'Ajuntament de Ripollet que ens va dir que els reponsables tenien una concessió del terreny per cinquanta anys i no podia fer res.

Nosaltres ens preguntem: si aquesta concessió del terreny és per dedicar-la a una activitat concreta, ja que no es realitza, no podriem dedicar aquest terrenys públics a altres activitats de caire social per els ciutadans de Ripollet? Que ens sobre terrenys per explotar? Ara que les eleccions estan properes, trepitgem de peus a terra i fem coses pels ciutadans que encara que discapacitats (de mobilitat reduïda), cuitadans al cap i a la fi.


Associació Espai Vital

Una multinacional fora d'òrbita

Mentre el món i la societat continua avançant cap a la modernitat, la majoria d'edat, cap a la maduresa en idees i mitjans, algunes grans empreses continuen mantenint-se en els arcaics i cacics estils de fer de les antigues fàbriques angleses que explotaven a infants i adults. Alguns o algunes responsables de departament es pensen que els seus treballadors, especialment si es tracta de gent jove i de dones, són els seus fills als que han d’educar i manipular com si fossin plastilina.

És evident que estic fent referència a una empresa amb nom i cognom: Lidl Supermercats. Sí, senyors i senyores, aquest estrany supermercat de caràcter humil que té de tot, a un preu molt baix. Darrera del desordre dels seus passadissos i de les seves marques estranyes, s’amaga una xarxa de departaments, directors, gerents, caps de departament i administratius i administratives que treballen de forma molt dura (especialment les administratives).

Fa pocs dies, una companya meva va ser despatxada de l’empresa. La seva pròpia cap li va reconèixer que es tracta d’un acomiadament improcedent. Curiosament li van donar per escrit. L’argument de deixar de comptar amb els seus serveis va ser el següent: al gerent no li agrada que surtis puntual i últimament estàs molt seria. També la van acusar de mala companya i com qui parlés amb el fill el dia que descobreixes que fuma d’amagat, li van dir: Noia, ens has decebut.

No entraré a comentar si eren certes o no les acusacions ( que coneixent com conec a la noia i l’empresa us puc assegurar que eren tremendes mentides), però si que vull deixar constància que malauradament algunes persones viuen en el passat. Quan es valora més si preguntes o no a la jefa com li ha anat el cap de setmana per sobre de si has fet la feina ben feta, és que no anem bé. Quan està mal vist acabar la teva feina dins l’horari laboral i marxar quan et toca, és que no anem bé. Quan entre companys i companyes ens deixem de recolzar perquè vivim pensant que l'empresa ens està fent un favor contractant-nos en lloc de veure que nosaltres fem una feina i l'empresa ens paga per aquest servei, és que no anem bé.

No senyors. Hi ha alguna cosa que no va bé.

Doncs això passa, en alguns llocs, encara passa. Hi ha gent que encara va amb por a la oficina, hi ha gent que té por de fer vacances perquè quan torni... ves a saber amb què em trobaré. Hi passa perquè ara tot es soluciona amb diners. Acomiadament improcedent? Té, nosaltres t’indemnitzem, però marxa perquè amb tu no podem, a tu no et podem estrènyer més, així que deixa que en busquem a una altra que estigui més desesperada buscant feina i acceptarà el què li donem i si és de ETT millor, que la patada ja li donaran a la ADECCO.

Jo dono les gràcies a totes aquelles persones que han aconseguit avançar en els drets per els treballadors i treballadores, però com diuen, feta la llei, feta la trampa i les empreses ja li tenen presa la mida a la normativa. Una normativa que multa a l’empresa, sí, però després és l’Estat, les arques que tots omplim qui pagarà l’atur al treballador. Potser seria el moment de publicar la següent notícia:

Una empresa és condemnada, per acomiadament improcedent a un treballador, a garantir-li un màxim de 2 anys de sou, fins que trobi una nova feina.

Cucarachas en la cama 6.004

(Notícia extreta de www.elpais.es)

Un paciente del hospital Carlos III denuncia la degradación de la planta de infecciosos

Cuando se despertó después de un sueño intranquilo se encontró a su compañero de habitación gritando:

- ¡Satanás! ¿Por qué me llamas.? ¡Quiero un peine, payo!

Era la madrugada del 9 de abril y él no sabía que aquella noche empezaría su peregrinaje por la sexta planta, la de enfermedades infecciosas del Hospital Carlos III, dependiente del Ministerio de Sanidad. Estaba ingresado desde el 2, aunque para su familia estaba de vacaciones de Semana Santa (tampoco saben que es seropositivo). Y, por eso, a sus 42 años, mantiene su anonimato.

El caso es que aquel hombre que estaba al lado de su cama en la 6.007 empezó a vociferar y se puso a llamar habitación por habitación en busca de un peine, mientras arrastraba la percha con la botella de oxígeno con una mano y con la otra se fumaba otro cigarro. O, al menos, así es como recuerda él aquella escena, que le llevó a pedir "el cambio inmediato de habitación". Lo que no sabía es que las cosas cambiarían a peor.

En la 6.004 el olor era insoportable. "Más que un olor, era un hedor", decía ayer tarde él. Pero no había opción. No había otras camas, era muy tarde, estaba cansado...

A la mañana siguiente, ya tenía otro compañero. Entró la enfermera con las bandejas de la comida y las dejó sobre las mesas. Minutos más tarde miraba la bandeja incrédulo: ¡una cucaracha rojiza y enorme se paseaba por encima de su comida! Aquello sí que era kafkiano, aunque no podía ser que la enfermera hubiese adquirido forma de escarabajo, porque acudió a sus gritos y se sumó a ellos segundos después. Tuvo que ser el bedel el que acabo aplastando al animal. Así es como lo recuerda él y las enfermeras no lo desmienten.

Aquello, sumado al olor, acabó con su paciencia. Volvió a solicitar el cambio de habitación, que le había denegado el jefe de planta, Jesús Troya, horas antes alegando que no había sitio.

"La gestión de una planta de un hospital público no puede estar condicionada por los caprichos de los pacientes. Está perfectamente organizado y hay altas y bajas previstas constantemente", justificaba después un portavoz del hospital.

Mientras se tramitaba su segunda solicitud, el paciente escribió dos cartas de reclamación por "un delito contra la salud pública" y llamó al Defensor del Paciente. Además, se armó con una cámara de fotos, por si esos bichos volvían hacer alguna aparición poder dejar constancia de ello y de las deficientes condiciones higiénicas de la planta.

Horas más tarde, ahí estaba: otra cucaracha se paseaba por su mesa y pasaba por encima de su jeringuilla de heparina (un anticoagulante). Las fotos de ese momento ilustran esta información.

Su cámara había registrado todo. Preguntó por el gerente. Le dijeron que no había (un portavoz del hospital confirmó que el directivo había sido destituido, sin precisar la fecha, y no había sido sustituido aún). El jefe de planta clausuró por unas horas la habitación 6005, donde ayer había cierto olor a alcantarilla, y le trasladó.

En su última habitación contó esta historia. Mientras, los servicios de limpieza, que según el portavoz limpian a diario y hacen una desinfección mensual, terminaban con la metamorfosis y dejaban la planta como una patena. Y él pensaba que quedaba menos para el jueves: "Me dan el alta, pero esto no ha terminado".